No coneixem l’existència de cap habitatge d’aquesta època a la vall, però és molt possible que n’hi hagués, si tenim en compte la proximitat de les importants vies romanes, com la Via Domitia (Coll de Banyuls) i la Via Augusta (Coll de Panissars), a més d’altres vies secundàries que travessaven l’Albera, una d’elles per la vall de Requesens.

Alta Edat Mitjana (segles VI-X)

És una època fosca, poc coneguda i menys documentada, d’inseguretat i endarreriment generalitzat. Època de domini teòric dels visigots (segles VI-VII) i àrabs (califat de Còrdova, primera part del segle VIII), però aquests no van aparèixer per la vall de Requesens. Restes d’aquesta època són el Puig Castellar, la força de la Clusa, la força de l’Esquerda de la Bastida a la Jonquera i el castell de Vulturaria, després conegut com d’Oltrera, i que tindrà un paper preponderant en l’aixecament del de Requesens. A finals del segle VIII el territori és ocupat pels carolingis (Carlemany), que distribuiran el territori en comtats, vescomtats i jurisdiccions, sota control d’un castell termenat i el seu castlà (capità de la guarnició). La vall de Requesens es troba entre els comtats del Rosselló i d’Empúries i és molt probable que ja hi hagués una comunitat de camperols cristians al segle X, es coneix un document del 859 on surt esmentat el lloc, es tracta d’un document del rei franc Carles el Calb: Villare quod vocatur Richusins…

Baixa Edat Mitjana (segles XI-XV)

La construcció del castell de Requesens sabem que és del segle XI, segle en que s’assenta definitivament el feudalisme. Es va aixecar per ordre del comte del Rosselló Gausfred II, ho va fer dins del seus dominis, ja que la vall de Requesens era dins el terme jurisdiccional del castell d’Oltrera (Vulturaria) del que era senyor el mateix Gausfred II (l’Albera mai va ser una frontera natural). Aquest primer castell de Requesens era petit, i avui es trobaria amagat a la part de més amunt i sota la construcció d’època posterior. El comte va deixar una guarnició amb el seu castlà. Al segle XII trobem el primer conflicte documentat, és la Guerra de Requesens, enfrontament del comte d’Empúries Ponç Hug I contra el comte del Rosselló, Girard I i el vescomte de Peralada, Jofre de Rocaberti, per disputes i desacords sobre territoris i jurisdiccions. L’any 1148 les forces del comte d’Empuries posen setge i prenen el castell de Requesens. (Aquí es podria parlar de com era l’assalt i defensa d’un castell, així com les normes d’honor medievals, etc.) El poderós comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, intervé en el conflicte, i aconsegueix que el comte emporità retorni el castell al comte del Rosselló. A finals del segle XII, l’any 1172, el darrer comte del Rosselló, Girard II, fa donació del seu comtat al comte de Barcelona Alfons el Cast, i aquest cedeix el domini de Requesens i el seu castell al comte d’Empúries Ponç III. Aquests, a principis del segle XIII, envolta el castell antic, conegut com la fortalesa de dalt, d’un gran recinte exterior que ja té les dimensions aproximades del castell actual. En l’enfrontament que va haver entre Pere el Gran i el Papa, recolzat aquest pel rei de França Felip l’Ardit, els croats francesos travessen l’Albera pel coll de la Massana l’any 1285 i posen setge al castell de Requesens, però no el poden prendre. No passarà el mateix al 1288, quan els francesos el van prendre en un atac que va sorprendre els defensors. En aquest segle els setges són diferents als de la “Guerra de Requesens”, amb més guerrers i maquinaria, com les torres de fusta o les catapultes. No trobem més fets d’armes, i l’any 1402 el comte Martí l’Humà declara incorporat als seus dominis el comtat d’Empúries, passant el castell de Requesens a propietat dels comtes de Barcelona. Poc després, l’any 1418, Alfons el Magnànim, comte de Barcelona, fa donació a Dalmau de Rocaberti, vescomte de Peralada, del castell, amb terres, béns i persones. A partir d’aquesta data Requesens estarà dins les propietats dels Rocaberti i Peralada. Aquests poderosos nobles l’engrandiren, convertint el castell en una gran força, amb tres recintes emmurallats. Molt probablement tota la vall i el mateix castell es veuen afectats per les guerres dels remences, a finals del segle XV, però no ha restat cap document que ho confirmi. A finals d’aquest segle XV sí tenim documentat que encara hi havia guarnició i castlà. A partir del XVI restarà abandonat, com la majoria de castells quan apareix l’artilleria, i s’anirà enderrocant poc a poc.

La reconstrucció

A finals segle XIX el castell de Requesens no era més que un conjunt de ruïnes, només n’eren dempeus alguna torre i algun pany de muralla. Aleshores el comte de Peralada, Tomàs de Rocaberti, decideix l’any 1893 la seva reconstrucció i encarrega aquesta al mestre d’obres figuerenc Alexandre Comalat. Ambdós busquen assessorament i informació sobre arquitectura castellera medieval, especialment a França. A la reconstrucció utilitzen la roca pròpia de la contrada, el granit, i la seva idea és refer el castell el més semblant possible al castell original, en el que fa a l’aspecte exterior. A l’interior fan habitatges propis del segle XIX, a més de jardins i estanys. Amb un complicat i bell sistema de davallada d’aigües. Sabem per algunes fotografies que el mobiliari era de gran valor i inspiració modernista. En conclusió: Una gran obra pròpia del romanticisme i amb clares influències modernistes, on poetes, pintors, músics… podien gaudir de la tranquil·litat i la màgia necessàries per inspirar-se.

El segle XX: La decadència

L’any 1898 mor el comte Tomàs de Rocaberti, el darrer comte de Peralada, sense fills, i la seva germana Adelaida, hereva seva, continua les obres, que finalitzen al 1899. El dia 24 de juny del 1899, Sant Joan, es va inaugurar el nou castell de Requesens, amb una gran festa. Cinc dies després moria la comtessa Joana Adelaida de Rocaberti, també sense fills. (Aquí es podria parlar de la personalitat d’ambdós germans, Tomàs i Joana Adelaida de Rocaberti, així com les estranyes circumstancies de les seves morts. Van ser enverinats?) Hereu dels comtes de Peralada va ser el mallorquí Ferran Trullols i Despuig, marqués de la Torre. Aquest ven Requesens l’any 1913 als germans Pere i Joan Rosselló, també mallorquins, que comencen l’explotació dels boscos de la vall. Aquests venen la propietat, l’any 1924, a Isabel Falguera, dona del duc del Infantado, i és aquest noble espanyol qui la ven l’any 1942 a la Societat Borès SA. A la guerra civil espanyola (1936-39) el castell havia estat espoliat i el seu mobiliari va desaparèixer. De finals de la guerra fins als anys seixanta va ser utilitzat com a caserna dels soldats espanyols que controlaven la frontera a la lluita contra els maquis. Aquests feren reformes i ampliacions, com l’hospital. L’any 1955 tota la propietat, castell inclòs, és adquirit pels industrials Pijoan i Esteba, propietaris actual. A partir dels anys setanta l’abandonament del castell de Requesens és total degut a la impossibilitat de vigilar-ho, rebent nombroses visites incontrolades i actes de pillatge, que el degraden encara més. Però el pitjor va succeir al Nadal del 1990-91, quan un nombrós grup de persones que havia ocupat el castell va causar l’incendi de la sala principal, cremant el foc tot el sostre neogòtic de fusta. Aquesta part del castell, la més ben conservada, va quedar totalment destruïda. Malgrat els camps de treball dels estius dels anys 1990-91 i 1991-92, el castell va restar en un estat d’abandonament i ruïna que l’anaren degradant any darrere any, continuant rebent visites incontrolades i sent víctima de l’espoli, principalment de rajoles amb l’emblema dels Rocabertí i els caps de drac dels forjats de ferro de les finestres. L’estiu de 2014 un camp de treball internacional d’estiu promogut per la Generalitat de Catalunya i organitzat pel Centre excursionista empordanès, col·laborarà en el treball de neteja i rehabilitació del castell, mitjançant l’assessorament de l’historiador Ferran del Camp i Jordà així com la estimable ajuda de la família Alfaro de la Fundació Fortaleses Catalanes, recolzaments que la propietat valora en gran mesura.

Ferran del Campo i Jordà.
Juliol del 2014.